La persona Vicent Martín i Soler

Vicent Martín i Soler

 

Vicent Martín i Soler

(València, 2 de maig de 1754 – Sant Petersburg, 30 de gener de 1806), compositor valencià famós per les seves més de trenta òperes estrenades a Nàpols, Viena i Sant Petersburg, i una vintena de ballets.

 

Biografia

Vicent Martín i Soler va néixer al carrer d’Abadia de Sant Martí, el 2 de maig de 1754, de pare valencià i mare catalana. El seu pare, Francesc Xavier Martín era cantant tenor a la catedral de València, va introduir-lo al cor de la catedral quan tenia 6 anys, també el va ensenyar a tocar el clavecí. La mare, Magdalena Soler, nascuda a Barcelona, de família de mestres artesans d’argent a la capital catalana.
Entre els sis i quinze anys cantà al cor de la catedral de València. A partir de 1775 es traslladà a Madrid i hi estrenà la que possiblement sigui la seva primera òpera, Il tutore burlato, després traduïda al castellà i adaptada en forma de sarsuela amb el títol de La Madrileña. A Madrid obtingué el favor del futur Carles IV i finalment es traslladà a Nàpols, a treballar amb la família reial (també borbònica).
Entre 1777 i 1785 Martín i Soler treballà a Nàpols, anys en què va consolidar la seva formació i va afermar la seva fama com a compositor. El 1779 aconseguí estrenar una òpera, Ifigenia in Aulide al gran teatre San Carlo. Els anys següents la seva fama augmentà a tota Itàlia i les seves òperes es començaren a representar a altres ciutats (Andrómaca, L’amore geloso, In amor ci vuol destrezza i Le burle per amore, entre d’altres).
El 1785 rebé una oferta per instal•lar-se a Viena i s’hi traslladà. A Viena, gran capital de l’òpera italiana en aquells moments, Martín i Soler, que era el favorit de Josep II, amplià el seu cercle musical i féu ràpidament amistat amb el gran llibretista Lorenzo da Ponte, amb qui col•laborà en cinc òperes. El 1786 ja estrenà l’òpera Il burbero di buon cuore i tot seguit Una cosa rara, el seu èxit més espectacular, L’isola del piacere, i L’arbore de Diana. Segons el nombre de representacions a la cort, només superat algun any per Giovanni Paisiello, sembla que era el preferit del públic de Viena, per davant de Salieri i Mozart.
A finals d’estiu de 1788 li va arribar una oferta de la tsarina Caterina II per nomenar-lo compositor de la cort russa, oferta que acceptà. A Sant Petersburg compongué noves òperes, vegades en rus, com Gorè Bogatyr Kossomètovitx («El desgraciat heroi Kossomètovitx») amb libreto de la mateixa tsarina, i representà les seves òperes italianes anteriors. Entre 1793 i 1796 residí a Londres, on estrenà La capricciosa corretta també amb text de Da Ponte, que fracassà i l’obligà a retornar a Sant Petersburg. A Sant Petersburg també compongué diversos ballets, com Didon abandonée (1792), Amour et Psyché (1793, basat en Psyché de Molière, Corneille i Quinault), Tancrède (1799) i Le retour de Poliorcète (1799). Els darrers anys a Rússia es dedicà bàsicament a l’ensenyament i compongué relativament poc. Morí el 30 de gener de 1806 a Sant Petersburg; és enterrat al cementiri de Wassiliewskij Ostrow.

Òperes

• Il tutore burlato (opera buffa, llibret de Filippo Livigni, 1775, Segòvia)
• Ifigenia in Aulide (dramma per musica, llibret de Luigi Serio, 1779, Nàpols)
• Ipermestra (dramma per musica, llibret de Pietro Metastasio, 1780, Nàpols)
• Andromaca (dramma per musica, llibret d’Apostolo Zeno, 1780, Lucca)
• Partenope (componimento drammatico, llibret de Pietro Metastasio, 1782, Nàpols)
• L’amor geloso (azione teatrale comica, 1782, Nàpols)
• In amor ci vuol destrezza (opera buffa, llibret de Carlo Giuseppe Lanfranchi-Rossi, 1782, Venècia)
• Il Vologeso (dramma per musica, llibret de Apostolo Zeno, revisat per Vittorio Amedeo Cigna-Santi, 1783, Torí)
• Le burle per amore (dramma giocoso, llibret de Marcello Bernardini, 1784, Venècia)
• La vedova spiritosa (dramma giocoso, 1785, Parma)
• Il burbero di buon cuore (dramma giocoso, llibret de Lorenzo Da Ponte sobre un de Carlo Goldoni, 1786, Viena)
• Una cosa rara ossia Bellezza ed onestà (dramma giocoso, llibret de Lorenzo Da Ponte, 1786, Viena)
• L’arbore di Diana (dramma giocoso, llibret de Lorenzo Da Ponte, 1787, Viena)
• Gorebogatïr’ Kosometovich (dramma con musica, 1789, Sant Petersburg)
• Pesnolyubiye (dramma con musica, 1790, Sant Petersburg)
• Fedul’ s det’mi (dramma con musica, 1791, Sant Petersburg)
• La scuola dei maritati (La capricciosa corretta; Gli sposi in contrasto; La moglie corretta) (opera comica, llibret de Lorenzo Da Ponte, 1795, Londres)
• L’isola del piacere (L’isola piacevole) (opera comica, llibret de Lorenzo Da Ponte, basat en L’isola della fortuna di Giovanni Bertati, 1795, Londres)
• Le nozze de’ contadini spagnuoli (intermezzo, 1795, Londres)
• Camille ou Le souterrain (comédie mêlée de musique, llibret de Benoît-Joseph Marsollier des Vivetières, 1796, Sant Petersburg)
• La festa in villaggio (opera comica, llibret de Ferdinando Moretti, 1798, Sant Petersburg)

Cantates

La Dora festeggiante (Torí, 1783), amb poesia de Cesare Olivieri, i Il Sogno (Viena, 1787/1789), amb poesia de Martín i Soler amb Da Ponte, són les dues úniques cantates que es conserven de Martín i Soler.. Ambdues, juntament amb Il re Gerone (Nàpols, 1779), amb llibret de Luigi Serio, i La deità benefica (Sant Petersburg, 1790), amb text de Ferdinando Moretti, constitueixen el corpus principal de cantates profanes del compositor valencià.[3]

De wikipedia